No és fàcil comprendre i solventar adequadament les
situacions adverses que
se’t presenten a la vida. Intentes sentir-te bé i mirar amb determinació el
costat transcendent de tot plegat... i quan et donen una patacada, com la que
vaig rebre no fa gaires dies…PAM!, penso que potser era el millor que em podia
passar.
Primer va ser un “tierra, trágame!...”
Però no m'ho vaig prendre com una
derrota, sinó com l'oportunitat de veure que he de canviar la manera de fer les
coses perquè canviï allò que no m'agrada.
Ser perseverant per arribar a bon port.
És bo parar-te a pensar, fer pressa
de consciència de la teva responsabilitat sobre qualsevol acte: què t’ha portat
fins aquell punt? I pensar en la teva vàlua com a persona, sobretot en aquells
moments que creus que no vals res, i pensar-hi
també en la/les persones que estan al
teu càrrec (ells podrien arreglar-se-les soles?...), en els amics que no
voldries perdre pel camí…
Per tot això, que no és poc, davant la visió serena del perill, el millor
és detindre's, tirar marxa enrerra…
Bruixa de
dol
Maria-Mercè Marçal
«Els teus llavis. La fruita. La magrana...»
Els teus
llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana
que em fuges
pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.
El teu cos
mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.
Tu seràs un
gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.
